A anys llum del civisme per excel·lència
Els mites sobre el civisme suec no són infundats
Si per alguna cosa són reconeguts (i idealitzats) els suecs, més enllà del cànon de bellesa nòrdica, és per un sentit del civisme que frega l’exageració. Malgrat que, pel que fa a la imatge física, l’estereotip dels escandinaus no s’adequa exactament amb la realitat, el biaix no és tan gran quan es tracta de la seva passió per complir amb les normes socials. Fins i tot se’n fan bromes, però és cert que el comportament dels nòrdics als espais públics és l’exemple ideal d’un ciutadà perfecte.
Els suecs tenen una passió innata per les cues, i s’agrupen en línia recta per tot el que impliqui un temps d’espera superior a un minut. Ja sigui a la parada de l’autobús, a l’hora de pagar un producte, o fins i tot abans d’entrar a classe, les cues són quelcom habitual a Estocolm. La devoció és tal que els escandinaus han creat un procediment específic en les esperes. Les cues es construeixen de manera que es puguin reconèixer sense problemes, i així s’eviten despistats que pregunten qui és l’últim (ja se sap que la comunicació oral amb desconeguts desperta desafecció a Suècia). A més, la distància entre persona i persona ha de sobrepassar uns mínims de decència i colar-se està summament prohibit.
Tanmateix, haver-se d’esperar no és un fenomen freqüent als països nòrdics. La puntualitat és un valor per excel·lència, i arribar tard provoca mirades carregades d’odi i comentaris amb segones intencions sobre la tardança, sempre i quan no estigui àmpliament justificada. Els professors suecs comencen les classes a l’hora que toca amb una precisió que fa feredat i que espantaria alguns docents catalans acostumats a posar-se a la feina sempre amb retard. Tal exactitud, però, no es limita a l’inici de la lliçó sinó també a l’hora d’acabar. Mentre que a Catalunya s’ha adoptat l’hàbit d’allargar el discurs del docent encara que se sobrepassi l’horari de classe, a Suècia els professors se cenyeixen amb escrupolositat al temps concedit.
Malgrat l’obsessió per la puntualitat, sempre n’hi ha que van tard però no per això els suecs perden les formes. Un lloc on la paciència nòrdica queda reflectida és al cinema. És curiós observar com, tot i que la pel·lícula ja hagi començat i l’espai entre files sigui prou ample per estirar les cames, tota la filera d’espectadors s’aixeca per deixar passar els que arriben amb retard i tenen butaca al final de la filera. El contrast és demolidor amb Catalunya, on per aconseguir asseure’s a la cadira cal esquivar cames, jaquetes i bosses enormes de crispetes que impedeixen el pas.
No obstant això, el civisme nòrdic s’endú el premi per l’excel·lència gràcies a la higiene, ja que la pulcritud i la netedat són indissociables a qualsevol lavabo públic. Tot i que aquesta qualitat varia en funció de l’entorn, la salubritat als espais públics està assegurada. Fins i tot a les discoteques, on el terra xipolleja per l’alcohol vessat sense voler i l’atmosfera enrarida no es desenganxa de les parets, la sorpresa esdevé majúscula en comprovar que els lavabos romanen impecables. Res a veure amb els vàters públics catalans, coneguts per la gran quantitat de microbis i elements indesitjables que acumulen tot i els infinits cartells que animen a l’usuari a “deixar-lo net”. Definitivament, encara ens queda molt per aprendre.
I si no tens ganes de llegir, pots escoltar-ho.
Lapònia o la fi del món
Lapònia és un oasi de calma per a qualsevol foraster.
Lapònia és terra de paisatges infinits, on la immensitat i el no-res lluiten per ser-ne els protagonistes. Malgrat que la foscor s’apodera de bona part del dia, durant les poques (poquíssimes) hores de llum la neu banya el país dels esquimals d’un blanc estrident però amable. El cel i la terra es confonen, i l’horitzó desapareix. Tot és res.
Al poble lapó de Kiruna, les mines de ferro són el motor d’una població que viu completament sotmesa als capricis d’un clima ferotge. En aquesta part de Suècia, la tardor i la primavera no existeixen i l’estiu tan sols dura dos mesos. Tanmateix, pels carrers de Kiruna s’hi veu gent gran i criatures, que demostren la vitalitat d’un poble regnat per la nit. Els lapons trenquen el mite del magnetisme urbà i contradiuen la creença que el fred i la foscor són motius prou poderosos per rendir-se a la temptació d’emigrar i esquivar així les conseqüències meteorològiques. Què té Lapònia que enganxi als seus habitants?
Un conductor de trineus m’ho explica traient importància a l’assumpte. “Sempre hem viscut aquí, és casa nostra. No hi ha motius per marxar-ne.” Ara bé, la percepció del fred és diferent per als lapons, que fins a menys de 30 graus sota zero consideren que “fa calor”. Segons el conductor “és qüestió d’acostumar-s’hi, però el clima no ens impedeix viure bé, amb bones condicions.” Ell ho té ben clar “he viatjat a llocs més càlids, però no em convencen. La tranquil·litat que trobo aquí, no l’he experimentat enlloc.”
En aquest cas, cal donar-li la raó. I és que el nord de Suècia és la llar d’una civilització immune a les presses però entrellaçada amb la resta del món. D’aquesta manera, tot i l’aïllament aparent, la capacitat dels lapons per adaptar-se al progrés fa possible disposar d’Internet als amagatalls més apartats del territori o bé retallar les llargues distàncies entre casa i casa gràcies a l’agilitat i la rapidesa de les motos de neu.
Lapònia és un oasi de calma per a qualsevol foraster. Els boscos i els llacs són l’escenari habitual d’una terra solitària, lluny del caos que representa l’agombolament humà. Arreu regna un acord tàcit que vesteix de pau tots els racons del territori i convida a deixar-se endur per la quietud absoluta del país lapó. Al capdavall, davant la majestuositat dels escenaris i la bellesa indescriptible de l’aurora boreal, és inevitable rendir-se al poder seductor d’una terra on el temps s’atura. La fi del món és infinita i preciosa.
I si no tens ganes de llegir, pots escoltar-ho.
Del negre al blanc
La neu elimina la poca vida que queda a Estocolm a finals d'any.
Un cop deixada enrere l’extrema foscor del novembre (a Suècia és el mes amb menys llum de l’any) i després d’acomiadar l’exagerada lluminària del desembre (curull d’espelmes i fanals de Nadal), la neu ha aterrat definitivament a Estocolm i li ha canviat la cara de dalt a baix. Allà on hi havia catifes de fulles seques, teulades de tots colors i objectes d’urbanisme urbà ascèptics però curiosos, ara només hi ha blanc. D’un dia per l’altre, la capital sueca s’ha convertit en un espai homogeni i empolsinat que, amb ulls d’artista, és terriblement monòton i repetitiu.
Tanmateix, la neu no només ha acabat de transformar Estocolm en una ciutat avorrida, sinó que la seva arribada també ha tingut efectes particulars en els seus habitants. Sobretot en aquells que, com és el meu cas, desconeixíem el fenomen meteorològic exceptuant les quatre enfarinades gairebé imperceptibles que ha viscut Catalunya els darrers anys.
Probablement per això, s’ha de reconèixer que les primeres nevades fan certa gràcia i fins i tot desperten una espècie d’il·lusió. Ara bé, és fàcil comprovar que en poc menys d’una setmana aquest estat anímic que frega l’estupidesa desapareix completament. En primer lloc, perquè la neu mulla. Si senyors, això que per a alguns resulta una evidència, per a molts és un gran descobriment. D’aquesta manera, el tercer dia en què sortir de casa implica enfrontar-se a una tempesta incessant de flocs d’aigua compacta, que fa que arribis al teu destí talment com si t’haguessis dutxat amb roba, la il·lusió i la gràcia per la neu s’han eradicat del tot.
L’encant del fenomen climàtic no s’acaba aquí, o almenys per als estrangers. A mesura que s’acosten les primeres tempestes, els suecs es preparen fent gala de la indumentària més cara i amb més atributs: vesteixen abrics de Gore-tex amb windproof i breathability i botes que a Andorra només deu dur la família reial per esquiar. A part de la vestimenta, però, sembla que els estocolmesos han desenvolupat una habilitat especial per caminar damunt la neu (i fins i tot córrer) sense caure. No és difícil imaginar-se la situació d’aquells que desconeixem el gel més enllà dels glaçons que es posen a les begudes per refrescar-nos a l’estiu. Les patacades són de franc i estan assegurades.
Ara bé, el pitjor de les nevades no rau ni en la mullena intrínseca i inevitable, ni les caigudes obligatòries, ni en la ràbia que desperten els suecs i els seus abrics-armadura per combatre els efectes del clima. El que més molesta de tot plegat és que cada dia a les set del matí, sigui laborable o festiu, l’exèrcit de màquines recollidores de neu s’apropiï dels carrers de la ciutat i desperti Estocolm de dalt a baix amb un rebombori ensordidor. Tanmateix, totes aquestes queixes són malauradament obsoletes pel simple fet que, quan un Erasmus català escull Suècia com a destinació, el més habitual és sentir: “Ostres, què bonic! Allà està nevat gairebé tot l’any.”
I si no tens ganes de llegir, pots escoltar-ho.
La màgia verinosa del Nadal
Els mercats de Nadal han aparegut del no-res i dominen l'escenari de les ciutats nòrdiques
Nadal és trending topic. Gent carregant bosses a qualsevol hora, boix grèvol per tot arreu i el “Let it snow” de Frank Sinatra sonant sense parar. Són alguns símptomes que evidencien que, subtilment però amb eficàcia, el Nadal ha conquerit Estocolm.
La cultura escandinava pateix una manca profunda de tradicions que provoquen l’arribada de les festes nadalenques abans d’hora. Mentre a Catalunya encara estem menjant castanyes i panellets, els nens i nenes d’Estocolm ja han enviat la carta al Pare Noel i han buidat mig calendari d’advent en un atac d’impaciència.
Tanmateix, el virus del Nadal suec no es conforma únicament en aparèixer per avançat, sinó que ho fa amb molta més força. D’un dia per l’altre, la ciutat es disfressa de dalt a baix i esdevé la llar d’un garbuix de pares Noel que pul·lulen amunt i avall com una plaga vermella indestructible. Les nadales s’enganxen ràpidament al cervell i “Jingle Bell” esdevé la banda sonora inconscient i repetitiva que tothom canta per dins sense voler.
El roig, el blanc i el verd monopolitzen la decoració comercial sense distincions: des de supermercats fins a ferreteries i herbolaris, a tot arreu hi ha avets de plàstic ofegats de garlandes i boles brillants. Els mercats de les festes ocupen les places que abans eren desertes i ofereixen una de les millors inversions mundials: productes inútils amb motius nadalencs que atrauen irresistiblement a tot tipus de consumidors.
La cirereta del pastís, però, són els tancats amb rens que proliferen arreu de la ciutat. A Suècia, els animals completen la imatge idílica d’un Nadal amb un Santa Claus que no necessita neu artificial ni trineus arrossegats per rens de plàstic. A Catalunya, en canvi, els Reis Mags fan mans i mànigues per sobreviure a la colonització d’uns pares Noel estrangers, que giren l’esquena a l’evident contradicció que suposa importar certes tradicions quan no fa falta. Sempre sorprèn, però, veure com alguns no s’adonen que aquesta adquisició és un truc comercial amb arrels superficials i en defensen aferrissadament la implementació. La necessitat d’imitar els altres ens porta a fer coses incomprensibles, com posar una pista de gel exterior en una ciutat on la temperatura no baixa dels quatre graus, mentre que als països nòrdics, aparentment entesos en la matèria, no obren aquest espai fins que el termòmetre descendeix fins a zero.
Per acabar-ho d’adobar, cal admetre un cop més que els suecs demostren una mica de sentit comú i no es deixen vèncer per la patètica temptació de penjar pares Noel als balcons, una pràctica que denota el mal gust que tenim (a vegades) els catalans. La resistència dels escandinaus vers les tradicions sense un rerefons racional, tanmateix, és qüestionable. A Estocolm, Santa Claus és un senyor de carn i ossos que roman assegut matí i tarda dins un iglú vermell amb unes lletres ben grans que diuen “Coca-Cola”.
I si no tens ganes de llegir, pots escoltar-ho.
Estocolm en estat catatònic
Fins i tot els coloms abandonen els parcs deserts per buscar una mica de caliu al metro
Ni una ànima. No hi ha moviment. Estocolm està desert. Si a finals d’agost la ciutat ja es presentava com a un lloc tranquil i calmat, ara la situació ha degenerat completament. Surtis a l’hora que surtis, els carrers estan buits. La quietud és tal que ni els caps de setmana serveixen d’excusa per despertar una mica de vida a la ciutat.
Amb l’arribada del fred, la vida exterior s’ha tornat gairebé inexistent i ha impregnat Estocolm d’un estat catatònic que permet verificar el que em va dir una amiga sueca a principis de la meva estada, “Suècia és un país avorrit, no hi ha oci ni vida cultural. I les poques coses divertides que s’hi poden fer valen molts diners.”
En aquest context, resulta difícil imaginar la vida del periodista suec. Com viuen l’estrès continuat d’un dissabte farcit de jornades culturals, festes infantils i inauguracions? On rau la gràcia d’encetar el dia amb unes previsions que treuen fum i que presenten un cap de setmana frenètic i exhaust? Com pot ser que no coneguin l’experiència d’anar saltant d’acte a acte sense parar i, quan sembla que la tempesta ha passat, que aparegui del no-res una trobada de boletaires que s’ha de cobrir immediatament?
Repassant l’edició digital del Dagens Nyheter, el diari vespertí més llegit a Estocolm, descobreixo fins a quin punt l’absència de fets noticiables ha afectat els periodistes de cap de setmana. En portada, un titular crida l’atenció: “Coloms mandrosos ocupen el metro d’Estocolm”. Sembla ser, tal i com es pot llegir a la notícia, que els coloms “utilitzen el metro per viatjar des de Farsta Stand, on habiten, fins al centre comercial més proper, per alimentar-se de les deixalles dels cafès i restaurants”. La redactora fins i tot ha entrevistat el portaveu de l’empresa que gestiona el metro i un biòleg per concloure que “els coloms no representen cap perill. Viatgen en hores tardanes i es comporten amb calma i tranquil·litat, no suposen cap risc per al viatger.”
Tot apunta, doncs, que les jornades laborals dels periodistes suecs són de tot menys trepidant. Davant d’aquesta manca de fets per explicar, la inflada agenda periodística dels mitjans catalans no resulta tant terrible, fins i tot per alguns pot semblar irresistible. Tanmateix, no seré jo qui reprovi als periodistes suecs per fer notícies sobre coloms viatgers. Més que res, perquè vist fredament, he emprat la mateixa eina fàcil per escriure un text que, de contingut rellevant, poc en té.
I si no tens ganes de llegir, pots escoltar-ho.
L’efecte Erasmus
Les festes Erasmus són l'escenari idíl·lic dels defensors de la multiculturalitat
Una de les raons (o excuses) per les quals els estudiants argumenten la seva decisió d’emprendre un programa Erasmus és l’objectiu generalitzat de millorar l’anglès. Tanmateix, aquesta intenció aparentment innocent acaba derivant, més tard o més d’hora, en una espècie de virus anomenat “l’efecte Erasmus”. Un dels indicadors bàsics de “l’efecte Erasmus” és veure com el cercle d’amistats (reduït, en un inici, a catalans i -com a molt- algun francès perdut per la Costa Brava durant l’estiu que va tenir la mala sort de xocar amb tu) esdevé quelcom semblant a l’assemblea de la ONU.
Malgrat que es marxi del país nadiu amb la màxima disposició d’esquivar els estudiants estrangers i integrar-se plenament en la societat d’acollida, resulta que existeix una força d’atracció sobre els alumnes Erasmus que inevitablement els acaba reunint entre ells. Ja sigui per la confusió absoluta dels primers dies, que consisteixen bàsicament en donar tombs entre desconeguts balbucejant a tothora “Excuse me…”, o bé per la sensació de sentir-se (molts per primera vegada) un estranger que no està fent turisme, o simplement pel fet de compartir l’anglès com a llengua comuna, els estudiants internacionals estan predestinats a intercanviar experiències i fer pinya entre ells.
Tot i això, “l’efecte Erasmus” no resulta perjudicial, ans al contrari. La barreja internacional de llengües i cultures és un fenomen que en un primer moment mareja, però que subtilment trenca amb els prejudicis derivats del desconeixement vers països estranys. Americans, europeus, llatins, africans i asiàtics erigeixen vincles més enllà de les fronteres, perquè el tu a tu i la solitud generalitzada guanyen la guerra a les idees preconcebudes sense altre explicació que la por per allò que ens és inhòspid i diferent.
Tanmateix, no tot són flors i violes i cal admetre que la desaparició absoluta dels prejudicis territorials no existeix. Probablement, però, un xic de raó hi haurà en alguns dels estereotips establerts, i la veritat és que “l’efecte Erasmus” serveix també per verificar alguns mites. Per això, no puc evitar somriure quan sóc la última d’acudir a les cites i la frase de rebuda és, inevitablement i amb un deix de resignació nòrdica, “ja se sap, la gent mediterrània allarga els horaris i sempre arriba tard”.
I si no tens ganes de llegir, pots escoltar-ho.
La colonització dels iPhones
Al metro i a l'autobús, els iPhone surten com bolets
Que Suècia és un país ric, tots ho sabem. Prou clar ens ho deixen els debats mediàtics que ara s’han posat de moda, on entesos i experts sobrequalificats fan digressions sobre la crisi econòmica i posen el país escandinau com a exemple intocable d’un estat que amb prou feines s’ha vist esquitxat per la davallada financera. Ara bé, si encara hi ha algú que dubti de la capacitat adquisitiva dels suecs, només cal que faci un viatge breu en metro i pari una mica d’atenció.
En menys d’un minut, iPhones de tots colors proliferen a les mans dels viatgers, que s’immergeixen en les novetats del Facebook, es distreuen amb jocs i aplicacions o simplement consulten Internet. Tal i com Stieg Larsson relata a les seves novel·les, Apple ha colonitzat Suècia, esdevenint l’amo i senyor del mercat tecnològic escandinau.
Mentre que a Catalunya encara arrosseguem el boom de les Blackberry, a Estocolm els iPhones apareixen de sota les pedres. Sembla que en regalin, i de fet és una mica així, ja que la telefonia és bastant barata en comparació amb altres productes. Tanmateix, quan pregunto a les companyes sueques: “Com és que aquí tothom té iPhone?” la seva resposta és tant frívola que fa posar la pell de gallina: “I per què no? És telèfon i ordinador a la vegada, amb prou feines s’espatlla i és barat.” El fet que considerin una ganga l’iPhone, quan a Catalunya la gent dubta a l’hora de comprar-lo perquè “és massa car”, posa en evidència un cop més que el món està mal repartit.
Probablement, el transport públic és el millor escenari per comprovar-ho, ja que és un espai on els iPhone surten com bolets. No hi ha un perfil associat al posseïdor del producte; des de senyores d’edat avançada fins a nens de deu anys, és talment com si disposar d’iPhone fos indispensable per considerar-se suec. Tot i que aquesta no és una qualitat suficient, però, el fet d’estar enganxat a la màquina subratlla que per molt bullici de gent que hi hagi, res pot obligar-los a apartar els ulls de la pantalla per provar d’establir una conversa amb el veí del seient del costat.
De portes enfora, els suecs no trenquen en cap moment l’aparença seriosa i distant que els caracteritza. Si l’iPhone no fos tàctil, però, el metro s’ompliria del murmuri tènue que fan les tecles d’un telèfon en escriure, perquè puc assegurar que tots els viatgers fan volar els dits a una velocitat vertiginosa mentre parlen pel Whats Upp, escriuen correus o twitegen. L’invent d’Steve Jobs ha corromput la imatge del suec sense vida social, que ha estat substituïda per la figura del suec enganxat a les meravelles de la comunicació constant. Això si, sempre en silenci i ben aïllats.
I si no tens ganes de llegir, pots escoltar-ho.
Abraçades de compromís
Ara que encara fa sol, és habitual veure joves xerrant fora els edificis de la universitat
Atenció, futurs visitants de la capital sueca. Abans de saber-vos de memòria el mapa del metro, conèixer exactament la conversió d’euros a corones, i pronunciar sense problemes les vocals de la llengua escandinava, cal que tingueu present quelcom molt més important: aquí, no valen encaixades de mans ni petons a les galtes a l’hora de saludar-se. Els suecs, per dir-se hola i adéu, s’abracen.
En un país on el contacte amb els altres és mínim i la distància entre individus és fonamental, és estrany veure que, a l’hora d’acomiadar-se, s’opta per un gest que a Catalunya consideraríem més que afectuós. Cal dir, però, que les abraçades sueques són etèries, supèrflues, poc intenses i fins i tot un xic fleumes. Altrament dit, gairebé no es toquen.
I us adverteixo, per damunt de tot, amb la intenció d’evitar-vos una de les situacions més incòmodes que (de moment) ha protagonitzat la meva estada a Estocolm. L’altre dia, després d’unes hores precioses de xerrameca en un cafè del centre amb els amics de la universitat, servidora va espatllar la tarda compartida posant-se completament de peus a la galleda. Resulta que, a l’hora d’acomiadar-nos, un dels nois se’m va acostar disposat a fer-me l’abraçada de rigor. Ell no comptava, però, que jo desconeixia el costum, així que mecànicament vaig posar la galta amb la intenció de fer-li dos petons.
Imagineu-vos per un moment l’estupefacció del pobre noi en veure que jo trencava l’estricte protocol dels escandinaus: els petons només es fan a les persones més properes, i si pot ser en la intimitat. Em volia fondre. Sort en vaig tenir de les noies que ens acompanyaven, que van treure ferro de la situació rient a cor que vols mentre la resta de nois seguia amb la boca oberta i uns ulls com unes taronges. No cal dir, però, que després de l’explicació obligatòria (“a Catalunya ens acomiadem amb dos petons entre amics i familiars”), tot ha quedat en una simple anècdota.
Això si, la vivència ha derivat en un nou protocol entre nosaltres. Ara, cada cop que ens hem de dir adéu, sorgeix la pregunta obligada: “Com ho fem, a la teva manera o a la meva?”. Tot plegat acaba desembocant en un híbrid entre abraçades i petons que no va gaire enlloc però que, inevitablement, desperta somriures còmplices en tots els comiats.
I si no tens ganes de llegir, pots escoltar-ho.
Emborratxar-se (amb el permís de l’estat)
Com més elevat és el grau d'alcohol, més cara és l'ampolla
Segurament més d’un 90% de la gent associa el programa Erasmus amb festes, desgavell biològic i sobretot borratxeres desmesurades acompanyades de ressaques que no s’obliden. Tanmateix, a Suècia l’alcohol resulta difícil d’adquirir per qüestions històriques. Com ja se sap, el país escandinau es caracteritza pel seu clima gèlid i per combatre’l, els seus habitants recorren des de temps immemorials a l’alcohol. Així, aquesta tradició va fer de Suècia un país de persones enganxades a la beguda. Després de monopolitzar les primeres posicions en taxes d’alcoholisme, l’estat suec va decidir posar-hi mà tot regulant el mercat.
Probablement per això, Suècia és una destinació inusual entre els estudiants que busquen un Erasmus amb moltes nits boges i poques hores de classe. I el cas és que ha passat un mes des que sóc a Estocolm però fins la setmana passada no havia tingut l’ocasió (o més aviat la necessitat) d’acostar-me a una Systembolaget, la botiga des d’on el govern suec ven alcohol.
Per als ignorants en qüestions d’enologia, a l’hora de comprar alcohol la clau és guiar-se pel preu; com més cara sigui una ampolla, més bo és el vi. A la Systembolaget, però, no funciona així. L’estat vol evitar l’hàbit suec d’aferrar-se a l’alcohol més fort, de manera que el preu del producte va en funció de la graduació etílica. D’aquesta manera, podem trobar-nos vins de bona qualitat però baixa graduació a un preu assequible, mentre que el vodka de garrafa ronda els 30 euros només perquè no baixa dels 40 graus.
A la cua de la caixa per pagar, sorprèn veure gent amb cistells a vessar, carregant dotzenes de llaunes de cervesa com qui compra fruita i verdura al mercat. Homes i dones de tot tipus traginen ampolles de tequila, martini i sidra a cabassos. Un senyor amb bigoti i corbata porta més de trenta llaunes de cervesa. Tot això es beu una persona sola? A més, la majoria de compradors passen de la cinquantena. On són els joves i el botellón dels dissabtes? La pressió és tal que fins i tot et sents malament si, com és el meu cas, tan sols duus una simple ampolla de vodka a les mans.
A l’hora de pagar, però, la situació empitjora. L’ampolla rodola solitària per la cinta transportadora fins que la caixera l’agafa mecànicament. Abans de passar-la pel lector de codis de barres, però, em demana el DNI.
- Et beuràs aquesta ampolla tota sola?- pregunta sense vergonya, mentre remeno el moneder.
- Perdona?
- Et pregunto si et beuràs tu sola aquesta ampolla de vodka que estàs comprant.
- No…- responc descol·locada. Provo d’esbrinar si realment he entès la pregunta o si, com em sol passar, el meu pèssim nivell d’anglès fa que mal interpreti el que em diu la noia i en realitat m’està anunciant el preu o qualsevol altra banalitat.
- D’acord, aleshores, qui més en beurà? Compartiràs l’ampolla?- arribats a aquest punt, ja sembla que no hi ha malentès possible.
- Doooncs… jo i altres amics..- desconfiança total.- Per què m’ho preguntes?- Què coi li importa a la caixera qui beurà de l’ampolla?
- Pensa que és una ampolla de graduació elevada, que si te la beus tota sola pot tenir efectes nocius per a la teva salut. Ets molt jove i de constitució prima, has de saber que l’alcohol en excés et pot perjudicar, sobretot el vodka i els destil·lats de més de 20 graus.- sermoneja en un to monòton i gris.
La cua de gent esperant s’allarga per moments, a mesura que creix la meva estupefacció. Estic temptada de dir-li a la noia “mira, no cal que t’esforcis. Si és que de fet jo compro el vodka per una amiga, que vol fer una festa aquesta nit i necessitava l’alcohol. Resulta que ella encara no ha fet els 20 i, és clar, no li vendríeu l’ampolla, així que la compro jo i llestos. Però en realitat jo sóc més de cerveses i para de comptar, que el vodka i aquestes coses tan fortes et cremen el coll i no m’acaben de convèncer.”
Com que dubto que a ella li interessin gaire tot plegat, però, opto per tancar l’afer amb l’opció més fàcil: quedar-me callada i aparentar seriositat i maduresa, a veure si li semblo una persona coherent i responsable que no fa estupideses com emborratxar-se per gaudir. Al final, m’entrega l’ampolla amb recel i pago. 25 euros i una incomoditat molesta es fan fonedissos quan m’allarga el tiquet.
L’experiència, però, m’obliga a reconèixer que els suecs han adoptat una bona estratègia per evitar el consum desmesurat d’alcohol. Si a Catalunya una persona sola compra deu ampolles de vodka, com a màxim despertarà una mirada sardònica de la caixera, que pensarà “que t’aprofiti, espero que tinguis l’hospital a prop quan arribis al coma etílic”. Amb l’interrogatori quasi bé ofensiu (però suposo que obligat) de la Systembolaget, almenys s’aconsegueix remoure la consciència del comprador i, poc o molt, plantar la llavor de les conseqüències desastroses d’un consum excessiu d’alcohol.
Problemes d’espai
Les cases de colors són la imatge típica del centre d'Estocolm
Una de les meravelles de Suècia és disposar de qualsevol tipus d’ensenyament gratuït. Tot i que això ens pugui semblar un motiu més d’admiració vers el que sembla l’Estat del Benestar per excel·lència, no tot són flors i violes i malgrat que els estudis universitaris són totalment públics, no tothom pot accedir-hi. El mercat immobiliari a les grans ciutats sueques és el principal obstacle a l’hora de cursar estudis superiors als millors centres del país, que precisament s’ubiquen a les metròpolis. Cada any, molts estudiants nadius i d’intercanvi es troben amb la incertesa de no tenir un lloc on viure durant el curs acadèmic, tot i disposar de plaça universitària.
Estocolm, Upsala i Göteborg són algunes de les ciutats on el problema de l’habitatge és més evident. La capital sueca és el centre neuràlgic pel que fa a l’ensenyament superior, i persones d’arreu del país i del món s’hi traslladen per formar-se. Estocolm compta amb més de 850.000 habitants, dels quals uns 24.000 estudien a la universitat i més de 2.000 són alumnes d’intercanvi. Per tant, la demanda de residència no prové únicament d’estudiants Erasmus i de programes internacionals, sinó també dels suecs que s’instal·len a la capital per seguir formant-se.
Tot i que el govern suec ofereix un servei públic de residències d’estudiants, gestionat per la SSSB, el nombre d’habitatges no és suficient per absorbir l’elevat nombre d’universitaris que viuen a la capital. Aquesta problemàtica fa temps que s’arrossega a Estocolm sense desembocar en una solució adequada i eficaç. Per això, cada any tenen lloc situacions precàries i que freguen els límits d’habitabilitat a la zona, com per exemple l’acampada de l’any passat al Campus Frescati de la Universitat d’Estocolm o els mòduls prefabricats que enguany acullen alguns dels estudiants de les llistes d’espera.
Des del govern suec, però, tot apunta que no hi haurà una resposta orientada a augmentar els habitatges per a universitaris a la ciutat. De fet, el ministre d’Habitatge, Stefan Attefall, va fer una crida als futurs estudiants perquè evitessin les universitats urbanes i escollissin centres ubicats en ciutats més petites, on la plaça en una residència està assegurat.
Ara bé, per què no s’edifica més a Estocolm? Malgrat que aquesta és una pregunta complexa i molt lligada a diversos factors econòmics, el principal motiu de les restriccions en habitatge és evitar una bombolla immobiliària al país. Segons explica l’agència Bloomberg, entre 1997 i 2007 Suècia va viure un augment desproporcionat de l’edificació que va derivar en mesures estatals rígides però suficientment eficaces com per frenar l’especulació en aquest sector.
Així doncs, sembla ser que el país escandinau va tenir més vista que Catalunya a l’hora d’abordar un dels fenomens que ens ha portat a la crisi econòmica actual. Les crítiques que ha rebut el govern després d’aplicar l’estricta política d’habitabilitat segurament no són prou potents si assumim que, d’altra banda, Suècia gairebé no s’ha vist esquitxada per la davallada financera que protagonitza l’actualitat europea dels darrers anys. Tanmateix, dubto que aquests bons resultats en termes econòmics serveixin de consol als estudiants que veuen passar els dies sense desfer-se dels dubtes sobre si, un dia o altre, trobaran un espai propi per establir-se i abandonar així l’habitació de l’amic solidari, la llitera de l’alberg juvenil o el barracó minúscul i sense calefacció.
